La guerra de l’Iran comença a l’Iraq?

      Sense comentaris a La guerra de l’Iran comença a l’Iraq?

El 12 de maig d’aquest any van celebrar-se eleccions legislatives a l’Iraq, i a despit dels candidats recolzats pels EE.UU, la formació guanyadora va ser el Moviment Sadrista amb 54 escons i majoritari a les governacions de Bagdad, Waset, Misan, Thi Qar, Al-Mutanna i Al-Najaf. La segona formació guanyadora va ser Aliança Fatah amb 47 escons i majoritària a les governacions de Sajah Al-Din, Diyala, Kerbala, Babil, Al-Qadisiyah i Al-Basrah.

 

Guerra Iran-Iraq

Un cop coneguts els resultats electorals, van coincidir unes revoltes en aquelles governacions on havien estat majoritàries aquestes dues formacions. Es dóna la “casualitat” que el Moviment Sadrista defensa la retirada total dels exèrcits estrangers i el desmantellament de les seves bases a l’Iraq; al mateix temps defensa una estreta aliança amb l’Iran. L’Aliança Fatah està encapçalada per Hadi Al-Amiri, que va lluitar com a comandant de l’exèrcit iranià durant la guerra Iran-Irak, en els anys1980-1988. Al-Amiri, manifest adversari dels EE.UU, qui l’acusa de permetre, mentre era Ministre de Transport, el subministrament de material logístic per part d’Iran a l’exèrcit sirià i als destacaments iranians aliats del govern sirià, que lluiten contra les formacions jihadistes, recolzades per Aràbia Saudí, Emirats Àrabs i les potències occidentals.

Les revoltes en aquestes governacions, a primera vista “reivindicatives” de feina, habitatge, aigua, etc., i anunciades per les cadenes pro-imperialistes Al-Jacera i Al Sumaria com a pacífiques, tenen una gran similitud amb les que s’han donat recentment a Veneçuela i Nicaragua, ja que han disposat d’una estructura i material bèl·lic similar i els primers objectius van ser l’assassinat de membres de la policia i la destrucció d’instal·lacions públiques per tal de provocar una escalada repressiva que permetés la “intervenció humanitària” dels exèrcits euro-nordamericans establerts a l’Iraq.

Basora 7 setembre

De moment, al no aconseguir-ho, s’ha incrementat l’espiral de violència portant a saquejar i a cremar el Consolat de l’Iran a Bas-sora el passat 7 de setembre. Tots els indicis apunten a una operació molt ben dissenyada contra aquelles formacions que fan cas omís a les directrius dels EE.UU. de tallar qualsevol relació amb l’Iran.El tret se sortida d’aquest any, de l’ofensiva contra la República Islàmica de l’Iran va ser la reunió anual del 30 de juny a París organitzada pel moviment moudjahidin anomenat “Gran Reunió de la Oposició Iraniana a París”, tenint com a estrella principal Maryam Qajar, coneguda per Maryam Rajavi (cognom del seu home) presidenta del fantasmagòric Consell Nacional de Resistència Iraniana.
 

Cal fer esment que els moudjahidins van jugar un paper important en la lluita contra la dinastia Palevi i van ser factor determinant en la derrota dels sectors militars fidels al Sha durant les jornades de 10 i 11 de febrer de 1979, a partir de 1981 i amb una gran divisió interna, van voler derrocar Komeini i la jove república. En ser derrotats internament i al finalitzar la guerra Iran-Irak (en la que van recolzar l’Iraq) tots els seus dirigents van emigrar cap a França on van ser acollits amb els braços oberts. De ser un factor important en la lluita contra el Sha, han acabat sent els titelles dels EE.UU i França, assumint les seves posicions imperialistes.

(Molt bé explica aquesta mutació Paul Labarique, membre del CADTM – Comitè per l’abolició del deute il·legítim – en un anàlisi titulat “De la revolution au mercenariat: les moudjahidin perdu”)

La citada reunió a París va acollir lo bo i millor de cada casa: des de socialdemòcrates fins a ultraconservadors. D’entre tots –la llista és molt llarga- cal destacar la presència i discursos encesos del General George W. Casey comandant general entre 2004-2007 de totes les forces, durant la invasió dels EE.UU a l’Iraq, ara és el Cap de l’Estat Major USA; Frances Townsend assessora de seguretat nacional amb Bush; Louis Freeh ex director de FBI; Rudy Giuliano ultraconservador ex alcalde de Nova York; Robert Torricelli senador famós per la llei que porta el seu nom de bloqueig a Cuba; … Al seu costat, el membre de la Cambra dels Lords britànica Roger Godsiff, el senador italià Paolo Corsini i com no podia faltar Nazir Hakim secretari General de l’anomenada “Coalició Siriana”…

Els discursos de tots ells, junt amb el d’una àmplia presència de dones, que moltes d’elles s’atribuïen representació en nom del feminisme* van advocar per la necessària destrucció de la República Islàmica d’Iran.

Tota una trama, amb mètodes similars als dissenyats a Veneçuela i/o Nicaragua, amb unes campanyes d’intoxicació dels aparells mediàtics dels països occidentals, sense excepció, que tot i donar-se-les de premsa “lliure”, no són més que simples altaveus de les estratègies dels comandaments imperials, per tal de generar un estat d’opinió que anestesii a l’opinió pública sobre els veritables interessos de l’imperialisme en els països que no volen seguir el seu dictat. Estratègia imperialista per a seguir dominant i explotant de la forma més ostensible i al preu que faci falta, que essencialment passa per destruir qualsevol estructura bàsica d’aquests Estats per tal que puguin ser autònoms, en definitiva, perquè puguin exercir el seu “dret d’autodeterminació” de forma real i quotidiana.

Disposem doncs, d’algunes hipòtesis que ens poden senyalar el llançament d’una gran ofensiva contra l’Iran: el trencament de l’acord nuclear unilateralment pels EE.UU.; el bloqueig comercial i financer; el finançament de les “revoltes suaus” internes a l’Iraq contra aliats i interessos iranians; una nova campanya recolzada per certs moviments feministes emprats en “els 10 punts de Maryam Rajavi”; l’assassinat selectiu de científics;….

L’imperialisme no té fre, a no ser que siguem capaços de posar-li.

Algunes de les participants van ser: Kim Campbell: ex Primera Ministra de Canada, Rita Süssmuth: ex presidenta del Bundestag alemany, Linda Chávez: ex directora de Relacions Públiques de la Casa Blanca, Michèle Alliot-Marie: representant francesa davant el Parlament Europeu, Hoda Badran: Presidenta egípcia de la Xarxa de Dones Àrabs, Rabiha Diab: ministra d’Assumptes de la Dona de Palestina, Maria Càndida Almeida: fiscal general de Portugal,Candida Almeida, Martine Valleton: alcaldessa deVillepinte, Sabine Leutheusser-Schnarrenberger: ex ministra alemanya de Justícia, Ingrid Betancourt: senadora Colòmbia,María Teresa Fernández de la Vega: exvicepresidenta primera del govern d’Espanya, Rama Yade: ex ministra francesa de Drets Humans, Liliana Minca: vice presidenta del parlament romanès, Maria Grecea: membre romanesa del Consell Europeu, Meredith Burgmann: membre del Partit Laborista australià, Ranjana Jumari: activista i patrocinadora de l’e ncuentro regional de revisió Beijing + 20, Oinikhol Bobonazarova: prominent figura dels drets humans a Tadjikistan, Aneesa Ahmed: ex vice ministra de Dret i Gènere de les Maldives

ÍTACA, Organització Internacionalista dels Països Catalans 

Països Catalans, 12 de setembre de 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *