“Aquí huele a guerrillero muerto… que la chupen, por guerrilleros”, deien els militars al mateix temps que feien fotografies, i reien de les víctimes i dels seus familiars, mentre una delegació de camperols acompanyada per advocats de drets humans de la ciutat de Medellin i 2 internacionals, intentava recollir trossos de carn en estat de putrefacció que quedaven apilats en el terreny de cultiu de cacao, en una fossa comuna ja al descobert, just al costat de la casa de la família de l’Alfonso Bolívar. Tots els cossos estaven trossejats, el cap, el tòrax, els braços, les cames, menys el del petit Santiaguito de només 18 mesos, a qui li havien obert el ventre en canal. La petita Natàlia de només 6 anys, i a qui havia tingut en els meus braços feia tan sols uns dies, també estava trossejada. Quatre menors i quatre adults d’una comunitat camperola organitzada que es negava a desplaçar-se i a col·laborar amb l’exèrcit i els paramilitars en la seva lluita contra-insurgent, havien estat literalment assassinats i esquarterats a trossos. Entre ells, el meu gran amic Luis Eduardo Guerra, portaveu de la comunitat i un líder social i camperol amb una brillantor i coherència que mai abans havia conegut, i a qui portava acompanyant els darrers 3 mesos, esdevenint gairebé la seva ombra com a brigadista i acompanyant internacional.
Aquesta podria ser la narració de terror d’una novel·la inventada, però malauradament és la experiència viscuda d’una de les moltes brigadistes catalanes que ha acompanyat el moviment camperol colombià amb la seva resistència contra el paramilitarisme i el terrorisme d’estat amb la seva aliança amb terratinents i multinacionals.
Els darrers dies Colòmbia ha tingut una rellevància als mitjans que ha suscitat cert interès per un conflicte armat, polític i social que ha estat la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental. 260.000 morts, 80.000 desapareguts, 7 milions de desplaçats per la violència, milions de víctimes, i tot un partit polític d’esquerres com la UP exterminat i eliminat físicament per la violència paraestatal. No només això, perquè una dada actual que determina l’arrel política del conflicte és que més de 20.000 líders socials i del moviment popular es troben entre els assassinats dels darrers anys, tenint més sindicalistes morts al país per any, que no pas en el conjunt del còmput global del planeta.
I els darrers dies, Colòmbia semblava que s’acostava a un acord de pau de mínims entre la guerrilla de les FARC-EP i el govern de Colòmbia. No és ni molt menys un acord revolucionari, sinó un acord mínim de punt de trobada, que fins i tot ha estat criticat substancialment per l’altra guerrilla del país, l’ELN, com un acord que no garanteix un canvi de model socio-econòmic i que planteja certs dubtes a una part no petita del moviment popular per les seves ambigüitats en alguns punts. Cal tenir present com l’assassinat de defensors de drets humans segueix vigent, ja en van 35 enguany, el paramilitarisme segueix viu, assassinant i ocupant territoris, i a més des que les FARC-EP van plantejar un nou moviment polític legal, aquest ja ha patit més de 120 morts en els darrers 3 anys, fent entreveure l’ombra del genocidi sistemàtic i planificat dels 5.000 morts de la UP, com un fantasma real que pot tornar del passat.
Tanmateix, va haver-hi una signatura que rubricava l’acord, el passat 26 de setembre a la ciutat de Cartagena, amb dirigents i governants de mig món, especialment del continent llatinoamericà. Establint-se un acord d’alt simbolisme històric que marcava l’inici d’un canvi de rumb en la dinàmica de guerra que ha viscut els darrers 52 anys el país. No obstant això, el passat diumenge sorprenentment el país en un referèndum va votar que NO als acords per un estretíssim marge de diferència. I moltes es pregunten, com un país pot votar que no vol la pau?
Hi ha molts factors de la societat colombiana que cal aclarir substancialment per entendre la votació del passat diumenge.
La societat colombiana és una societat altament polaritzada pels anys de la guerra, una població que a més es troba especialment concentrada a les zones urbanes amb aproximadament un 70%; una població que no ha patit quasi mai els estralls de la guerra amb la mateixa virulència que les zones rurals. És curiós com a les zones rurals on s’ha patit de forma extenuant la violència, entre un 60% i un 90% ha votat a favor dels acords. Malgrat aquest alt percentatge de vot afirmatiu al camp, hi ha una dada rellevant al conjunt del país: més d’un 62% de la població total no ha anat a votar. Val a dir que en aquestes mateixes zones rurals, així com a les perifèries urbanes on es troben el conjunt de desplaçats de guerra, la falta de “cèdula”, el dni colombià, és una tònica constant, ja que sovint està censat oficialment representa poder trobar-se a les llistes de la mort del terrorisme d’estat, fet que afavoreix l’abstenció. Una variant abstencionista constant que ve de lluny, doncs en totes les votacions els darrers 25 anys mai aquestes han passat d’un 40% del cens electoral; la violència política endèmica a la història del país, la por, la forta corrupció que s’associa a la institucionalitat, la necessitat imperativa de cobrir el cistell bàsic que tenen grans capes de la població rural i perifèrica urbana allunya dels centres de votació a tot un exèrcit de desemparats que com el mestre Galeano anomena, sovint no valen ni la bala que els mata, provocant altes abstencions, votació rere votació.
L’altra gran factor contundent en favor del NO, és i ha estat la dura guerra mediàtica que hi ha hagut darrera la política de terra cremada per part del criminal de guerra i populista d’extrema dreta d’URIBE VÉLEZ. Durant el seu mandat de 8 anys (2002-2010) va haver-hi una diària i forta estratègia mediàtica, acompanyada dels grans monopolis de la comunicació de presentar la guerrilla de les FARC-EP, com uns narco-terroristes que podien violar les teves filles, segrestar-te durant anys, o matar-te de forma salvatge. Res més lluny de la realitat, doncs els organismes internacionals de denúncia dels drets humans asseguren amb dades fiables a la mà, com al voltant del 80% de les violacions a les normes internacionals de la guerra han estat comeses per paramilitars i militars, mentre que al voltant del 20% per les diferents guerrilles del país. Però URIBE, creador i dirigent de les elits paramilitars i representant polític escollit com a portaveu d’aquesta aliança macabre de narcos, paramilitars-terratinents i un sector de l’exèrcit ha estat tot un mestre en aglutinar el suport contrari als acords. Aliat amb les esglésies evangelistes i l’església catòlica conservadora ha sabut explotar molt bé el que possiblement ha estat la primera vegada en el món que uns acords de pau tinguessin sobre el paper una visió de gènere i de respecte per la comunitat LGTBI, una comunitat especialment colpejada durant els anys de conflicte armat, i amb aquesta aliança criminal va fer saltar les alarmes de sectors conservadors propers fins i tot, a Santos, sobre una dictadura “castrochavista” i “feminista” “que faria apologia dels valors contraris a la família i convertiria els nostres fills en maricas”, segons paraules textuals d’alguns predicadors i portaveus de les diferents esglésies amb un fort arrelament al país.
Però URIBE no té una preocupació de gènere sobre els acords; la seva gran preocupació és mantenir el monopoli a les zones rurals del país, la impunitat dels membres de l’exèrcit i dels seu exèrcit personal de paramilitars en les diferents violacions comeses durant anys, així com beneficiar la cultura narco-terratinent a les zones controlades pel paramilitarisme.
En aquest sentit, el primer punt de l’agenda que tracta el problema de la tinença de la terra i on es parla d’una mínima reforma agrària és un punt estratègic i d’alta preocupació per la burgesia terratinent que representa URIBE. En aquest sentit, cal denunciar com Colòmbia és un país on només el 0,6 % de la població té més de la meitat de terra cultivable, sent el segon país del món més desigual en aquesta temàtica. Cal tenir en compte com la minsa reforma agrària que vol donar al voltant de 3 milions d’hectàrees a camperols sense terra, posa en perill l’aliança del mafiós i potent “Sindicato Antioqueño”- l’equivalent a la patronal espanyola del Foment del Treball- amb la seva aliança criminal amb la cultura i economia narcotraficant, i grans empreses del sector agrari que venen saquejant els grans recursos del país, a més de no poder continuar de forma clara i contundent una política que fa anys s’estableix amb el saqueig continuat i expulsió de grans capes poblacionals camperoles fugint de la violència cap a les grans ciutats; per d’una banda ser mà d’obra barata a les ciutats i llurs perifèries i per l’altra, deixar uns territoris d’alt valor i gran interès per megaprojectes agroindustrials de monocultiu per les grans transnacionals o per pura economia extractivista, tal i com s’ha fet els darrers anys amb una contra-reforma agrària que ha robat més de 7 milions d’hectàrees. Tal i com afirma un analista de la violència, Hector Mondragon, sovint la violència al país rural, no ha tingut res a veure amb la lluita contrainsurgent ni l’expulsió de les guerrilles, sinó que ha sigut una política clara de terra cremada per expropiar territoris d’alt valor en recursos naturals i castigar a un moviment camperol combatiu i organitzat que és una pedra a la sabata d’un model econòmic que es vol implementar i d’una forma excloent d’entendre el país. Unes multinacionals que no poden ara vincular-se totalment a l’estratègia uribista com fa uns anys, ja que una part important d’elles, s’alinea amb les tesis de Santos d’una pau negociada i una “dejación de armas” calculada, per entrar al camp i a les zones alliberades de les FARC-EP, per tal d’expropiar els recursos naturals de forma menys violenta i amb una cobertura “legal” que els acords també implementen i que donen sobre el paper una “legalització” d’aquests 7 milions d’hectàrees robades en l’època de la guerra més dura. Santos no és millor que URIBE, (cal recordar que fou el ministre de la guerra durant els anys dels “falsos positius”) ni la seva estratègia de pau és una proposta honesta, sinó un regal enverinat d’una part del gran capital internacional i d’una burgesia més urbana que la rural i conservadora uribista.
No cal ser tampoc un vident per denunciar la vinculació d’URIBE amb al narcotràfic, i amb la cultura narcotraficant en expansió els darrers anys, en un país que segueix multiplicant els terrenys de coca. URIBE, fou regidor i després alcalde de Medellín a l’època de Pablo Escobar, quan aquest controlava cada mil·límetre de la ciutat i mantenia com a capital del seu narco-estat paral·lel, la ciutat de Medellín, no en va, són moltes les relacions d’amistat històriques entre la família URIBE i la família ESCOBAR, no per casualitat quan l’any 83 un escamot de les FARC-EP va intentar segrestar el conegut terratinent i narcotraficant URIBE pare, i aquest va quedar ferit en l’intercanvi de trets que va fer fracassar l’operació de segrest, el mateix ESCOBAR va enviar en qüestió de minuts el seu helicòpter personal i un metge de la seva estricta confiança cap a la finca dels URIBE, malgrat que aquest va acabar morint hores després. Una mort i una victimització que URIBE sap explotar molt bé, i així ha estat la campanya del NO, una campanya visceral, de sang i fetge, carregada d’odi, d’imatges dels pitjors atemptats de les FARC-EP, amb un discurs organitzat, preparat i sobretot a diferència del SI, unificat, que a més ha exprimit de forma intel·ligent unes xarxes socials i un llenguatge populista que englobava grans capes de la població de diferent extracte social, inclús amb imatges de Chavez i Veneçuela i el seu “suposat” caos dient que si guanyava el SI, s’instauraria la “dictadura chavista”.
Finalment i no menys important, especialment per URIBE i els seus amics de les “motosierras” o “mochacabezas”, tal i com es coneix als paramilitars per la seva dèria en trossejar la gent encara viva, la màxima preocupació és la Jurisdicció Especial per a la Pau, ja que en el punt de víctimes el fet més important no és la presó, sinó que la justícia es basa en la documentació i explicació de la veritat dels fets succeïts per part dels seus responsables i en la reparació en forma de demanar un perdó sincer i de fer treball comunitari en zones de reclusió durant fins a 8 anys pels culpables dels pitjors crims. En cas de negació a la confessió dels crims comesos, els culpables pagarien una presó de fins a 20 anys. I aquest fet, és potser el més controvertit, ja que ha donat peu a parlar de “plena impunitat pels crims de la guerrilla”, però el més important d’aquest punt i URIBE ho sap, és que canviaria el discurs de la història de la guerra a Colòmbia, ja que per cada 2 crims “cruels i condemnables” que ha pogut fer la guerrilla i pels quals hauria de respondre, ell i els seus amics n’haurien de respondre per 8.
Robert Morral – Militant d’ÍTACA i ex-brigadista a Colòmbia.