ÍTACA davant dels darrers esdeveniments a Veneçuela i en vistes a la Constituent del 30 de juliol

 

Des del març de 2017 Veneçuela viu enmig d’una situació de violència sostinguda de tall paramilitar. L’imperialisme i la burgesia autòctona han incrementat la seva agressivitat i propaganda contra la Revolució Bolivariana amb l’objectiu de fer fracassar l’ Assamblea Nacional Constituent i fer caure el govern de Nicolás Maduro. El rerefons d’aquest context no és cap altre que expropiar al seu poble dels enormes recursos naturals, privatitzar-los i que els Estats Units d’Amèrica (EUA) els puguin sobre explotar alhora que acaben amb l’experiència bolivariana, una de les experiències de transformació social més riques i dinàmiques del S.XXI. País que continua sent el nucli de la construcció d’una nova Amèrica, independent, antiimperialista amb una enorme potencialitat d’evolucionar cap a processos de producció i relacions socials no capitalistes. Res nou, segueixen el mateix patró aplicat contra la Cuba socialista, el Xile d’Allende o la Nicaragua Sandinista.

L’agressió al procés bolivarià s’inicia, ja, amb l’intent de cop d’estat de 2002 promogut i recolzat pels EUA i el govern d’Aznar amb l’objectiu de posar com a president el cap de la patronal veneçolana. Des de llavors els intents de desestabilitzar i acabar amb la Revolució han sigut constants recolzats política i mediàticament per les oligarquies americanes i europees. Amb la mort de Chávez i en un context de crisi econòmica, amb una enfonsament dels preus de les matèries primeres que aguditza les contradiccions del moviment bolivarià, al gener de 2014 la burgesia llança una ofensiva organitzant guarimbas (barricades utilitzades per provocar disturbis violents o bloquejar carrers) que s’estendran a Caracas pensant que amb la mort de Chávez acabarien amb el chavisme. Com a resultat: 43 morts i un poble bolivarià organitzat que mostra no estar disposat a entregar gratuïtament les conquestes obtingudes per la Revolució. En aquell mateix any Obama anuncia un seguit de restriccions, que entraran en vigor al 2015, després del fracassat cop d’estat contra l’alcalde de Caracas. Els objectius d’aquesta política és desgastar el chavisme i colpejar fort a la seva població portant al país a una situació d’ingovernabilitat, caos i ruptura dels vincles socials. En aquest context s’emmarca l’agudització de problemes que ja arrossegava Veneçuela com la crisi econòmica, l’expansió del mercat negre, la inflació, el deute, etc., o l’anunci, el passat abril, del comandament sud de l’exercit nord-americà advertint que podia intervenir contra Veneçuela.

Aquests darrers tres mesos de conflicte violent mostren dues coses. La primera és la gran farsa sostinguda per la burgesia veneçolana, recolzada per l’imperialisme i els seus mitjans de propaganda, que pretenen presentar les mobilitzacions com a pacífiques. L’assassinat d’Orlando Figuera, cremat viu acusat de ser chavista, o l’assassinat del jutge Nelson Moncada, qui va ratificar la condemna de Leopoldo López, desmunten aquest relat. La segona és que no es tracta d’una escalada de violència en abstracte, d’unes simples barricades i uns còctels molotov sinó d’un pla, perfectament dissenyat, d’agudització de la violència amb desplegament de paramilitars que s’han infiltrat en tot el territori veneçolà. En són mostra els tocs de queda decretats pels paramilitars en varies poblacions, els fulls volants on s’amenacen amb represàlies a qui obri els seus negocis o condueixi transports públics, els atacs a camions que porten menjar a la capital i la crema de magatzems de menjar, assassinats de quadres polítics del chavisme, etc. L’objectiu que busca l’imperialisme amb aquest darrer espiral de violència ha estat reconegut per l’opositor Ocho Antich: crear un poder paral·lel, que tingui un reconeixament internacional, augment de la polarització social i la guerra civil finançada des de l’exterior i fins i tot la intervenció estrangera. El mateix patró seguit contra Líbia i Síria. En aquesta estratègia s’emmarca la consulta organitzada per l’oposició el darrer 16 de juliol. El reconeixement internacional, la legitimació d’un govern paral·lel presentant els resultats com un mandat popular, i continuar incrementant la violència al carrer.

En aquest context de setge el president Nicolás Maduro convoca l’elecció de l’Assemblea Nacional Constituent per al pròxim 30 de juliol per tal de reformar l’Estat i redactar una nova constitució. Unes eleccions que busquen recomposar i aglutinar les forces d’esquerres i democràtiques amb l’objetiu de reforçar la majoria i l’hegemonia del chavisme i vèncer, electoralment, a la dreta, l’extrema dreta, al feixisme i a l’imperialisme. Però no només això sinó que té la voluntat d’acabar amb problemes que arrossega la Revolució com són el burocratisme i el clientelisme per tal de poder donar respostes concretes als problemes materials de milions de veneçolans. És un intent de compaginar en el mateix parlament experiències de democràcia directa dirigides per les classes populars i democràcia indirecta burgesa. Davant del risc que representa aquesta proposta per a la burgesia local i l’imperialisme i el seu potencial, ja que suposa una confrontació entre la democràcia directa o socialista i la democràcia indirecta o burgesa, l’oposició s’hi ha oposat frontalment.

Del desenllaç d’aquesta guerra de classes i com evolucioni el projecte bolivarià se’n deriven conseqüències molt profundes a dos nivells: a la mateixa Veneçuela i nivell internacional. La caiguda de la Revolució significaria l’inici d’una onada de terror, repressió i violència acarnissada de la burgesia contra el chavisme i un retrocés a les polítiques neoliberals salvatges, com està succeint a Brasil o Argentina. Mentre que a nivell internacional tindria uns efectes directes sobre el destí dels pobles d’Amèrica Llatina obrint les portes a l’imperialisme a eliminar qualsevol iniciativa de resistència al continent. I no només tindria conseqüències per Amèrica Llatina sinó per a altres pobles de sud del planeta i moviments polítics amb un imaginari emancipador, transformador i socialista que han vist en Veneçuela un trinxera de dignitat i esperança.

Davant d’aquesta tessitura Ítaca (Organització Internacionalista dels Països Catalans) volem expressar:

La nostra més ferma condemna als actes de violència organitzada per l’oposició veneçolana recolzada per l’imperialisme euro nord-americà.
El nostre rebuig a la política intervencionista i de desestabilització perpetrada pels EUA, la Unió Europea i la complicitat de l’Estat Espanyol amb l’oposició veneçolana.
La més sincera solidaritat internacionalista amb la Revolució Bolivariana i amb el seu govern legítim.
El nostre suport al procés constituent que tindrà lloc el proper 30 de juliol com a eina per aprofundir el caràcter socialista i comunal de la Revolució Bolivariana.
La nostra solidaritat amb totes les organitzacions obreres i populars, les dones i els pobles originaris que no només estan defensant la Revolució al carrer sinó que estan treballant des de la base per aprofundir el procés bolivarià i avançar cap a una verdadera transformació social organitzant la producció i la distribució en un sentit socialista i generant els mecanismes de poder popular que seran la única garantia d’èxit de la Revolució.
Fem una crida a no caure en els enganys de les informacions difoses pels mitjans de comunicació de masses que no són res més que propaganda de guerra. Animem a tothom a informar-se a partir de mitjans alternatius, antiimperialistes i independents.
El nostre suport, i animem a participar a tothom, a totes les mobilitzacions de solidaritat a la Revolució Bolivariana que s’organitzin arreu dels Països Catalans.

Països Catalans, 21 de juliol de 2017.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *