Les mentides de Sánchez sobre Veneçuela [opinió]

      Sense comentaris a Les mentides de Sánchez sobre Veneçuela [opinió]

Us fem a mans l’article de Marc Garcia, militant d’Ítaca  arrel del reconeixement del govern espanyol del colpista Guaidó. L’article ha estat publicat originalment a l’Accent.

Porto un auricular a l’orella i el locutor interromp la conversa per punxar la compareixença de premsa del president espanyol Pedro Sánchez. Agafo al vol un paper i un llapis on anoto paraules clau que va dient: “Guaidó esta legitimat per les eleccions”, “Espanya està pel multilateralisme”, “Espanya està amb la majoria d’Europa”, “Consensos”, “protegir interessos dels veneçolans”, “eleccions verificables”, “ajuda humanitària”, “empreses espanyoles a Veneçuela”… de pressa i corrents, intento fer una rèplica a cop de tuit, que ara amb una mica més de repòs, puc argumentar millor.

I és que el president espanyol podrà presumir de presumit però de poc més. Sánchez va arribar a la presidència del Govern espanyol sense passar per les urnes i, malgrat tot, és legítim perquè l’ordenament jurídic fa que el president espanyol s’esculli per designació parlamentària i no en eleccions presidencials, ni per cap altre mecanisme, com ara l’autoproclamació en plaça pública per designació del vicepresident de torn dels Estats Units d’Amèrica. Cosa que semblaria un acudit, si no fos perquè Guaidó s’ha autoproclamat president de Veneçuela acollint-se a un article de la Constitució veneçolana sense que existeixi cap dels supòsits redactats. I ho va fer en nom d’una Assemblea Nacional per a la qual va ser escollit amb el 19% dels sufragis –quan Maduro va ser escollit en eleccions presidencials amb un suport del 31’7%– i en el moment que Mike Pence li ho va demanar.

Sánchez menteix i menteix molt i de manera barroera. Ho fa quan diu que apel·la al multilateralisme i no és capaç de citar quins son aquests múltiples laterals… són els laterals de la UE que demanava 90 dies de marge per convocar eleccions? O son els laterals dels governs de la dreta del Grup de Lima amb qui vol coincidir? O potser és amb les Nacions Unides, que van declinar donar suport al colpista Guaidó? Sánchez no vol multilateralisme ni consensos, vol seguir dins la lògica imperialista de Colom i els Pinzones i la neocolonial de Repsol, BBVA i Telefònica. Retornant als temps en què Amèrica Llatina era font de riquesa per ser explotada pels interessos de la metròpoli europea. Espanya és el segon inversor a Veneçuela després d’Holanda, amb 72 filials la majoria vinculades a l’IBEX 35.

És, per tant, contradictori dir que Espanya vol protegir els interessos dels veneçolans i alhora protegir els interessos de les empreses espanyoles a Veneçuela: seria com voler protegir els drets del infants i posar-los sota custòdia del mossèn de Constantí, a l’escolania de Montserrat o als Maristes del meu barri. Les empreses de l’IBEX van a Veneçuela a fer negocis, a explotar la seva mà d’obra, a vendre productes dins el seu mercat interior i a extreure’n plusvàlues cap a la matriu Europea. En quin punt coincideixen aquests dos interessos? En quin moment plantejar un cop d’estat que pot desembocar en una guerra interior a l’estil sirià pot anar en favor dels interessos dels i de les veneçolanes?

I és que per a Sánchez la democràcia està per sobre de tot i calen unes eleccions verificables. I aquí coincidim. De fet coincidim, ell, jo i l’expresident Zapatero, que va validar el procés electoral que va cloure amb la revalida presidencial de Maduro i que va declarar que “sobre Veneçuela hi ha un prejudici instal·lat”, prejudici en el qual sembla instal·lar-se Sánchez, en desconèixer la realitat dels processos electorals que van portar Maduro a la presidència. Coincidim l’expresident espanyol, qui escriu aquestes ratlles i l’expresident Jimmy Carter dels EUA, qui va declarar que “El sistema electoral veneçolà és el millor del Món”.

En darrer terme, quan l’argument és el del frau electoral, els interessos del veneçolans queden en contradit; quan el multilateralisme i el consens és el de la dreta europea, dels EUA i de Llatinoamèrica, sempre queda la carta de l’ajuda humanitària: la de la intervenció exterior en nom de la fam, dels medicaments i, en breu, sentirem a parlar de nens devorats per comunistes.

I a Veneçuela hi ha problemes d’abastiment, és cert. Però no és menys cert que aquest problema és fruit d’una guerra econòmica oberta en molts fronts, i reconeguda per l’ONU. El front del petroli, devaluat pels EUA per minvar la capacitat adquisitiva de l’empresa pública estatal –i font principal de divises de l’Estat–, però també guerra en l’acaparament de productes de primera necessitat per part de les grans empreses productores i distribuïdores –com la Polar, del feixista del Lorenzo Mendoza–, que buiden el mercat fins fer pujar els preus d’aquests productes, i desprès deixar-los anar amb comptagotes, per a què la població els compri a preus elevats en massa, per acte seguit revendre’ls al millor postor al mercat negre o en els “Bachaqueros”. Cas a part, els múltiples sabotatges i crema de  magatzems d’alimentsfarmacèutics. Una situació de precarietat que pretén estimular l’anomenada ajuda humanitària.

Arribats aquest punt, primer, cal tenir present el posicionament de Creu Roja Internacional al respecte,  que manifesta que aquesta ajuda només pot entrar al país amb el vist i plau del Govern i que l’organització humanitària no reconeix al líder colpista patrocinat pels EUA. I és que l’ajuda humanitària serà l’excusa amb la qual s’obriran dos corredors des de Colòmbia i del Brasil, amb el suport dels exèrcits de Duque i Bolsonaro, per tal de fer arribar aquestes mercaderies fins a ciutats clau, on l’oposició podria repetir l’esquema Sirià i establir una doble capitalitat (Damasc/Aleph) des d’on armar els mercenaris i paramilitars colombians i brasilers –com els que maten líders socials o regidores d’esquerres– que amb el suport dels EUA eventualment disputessin el territori a l’Exèrcit,

I és que en tota guerra hi ha un mínim de 4 negocis. El que es fa durant la guerra, amb la venda d’armament i les màfies de la migració. El negoci posterior de la reconstrucció a mans de les grans contractistes de l’IBEX 35. El negoci del deute bancari associat a la reconstrucció. I el negoci de la mà d’obra barata que possibiliten els miracles dels Xicago boys al Xile de Pinochet o el desarollismo franquista, perquè tota tirania repercuteix contra els interessos de la classe treballadora. I Sánchez en vol ser corresponsable.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *